Es fa difícil escriure un article el 26 de
novembre que no parli del resultat dels partits polítics a les eleccions, però
sense risc no hi ha circ. M’agradaria apuntar alguns aspectes que he trobat
rellevants durant tot aquest procés electoral i que poden ser clau en el context
polític, econòmic i social dels propers anys.
La societat catalana és una societat
plural, amb sensibilitats diverses. S’equivoca qui
categoritza des de la parcialitat, interpretant voluntats, anhels i desitjos. La
Catalunya de les hegemonies deixa pas a una Catalunya dels
consensos.
Després d’uns anys en que la situació de
la caixa (no va amb segones) ha marcat la política,
potser que la política marqui la situació de la
caixa. Potser que deixem de parlar de “polítiques
d’austeritat” i comencem dir les coses pel seu nom: “polítiques extractives”, on
el transvàs del flux de capitals fuig de les classes treballadores per tapar el
forat de l’economia financera. I per avançar hem d’abordar aquesta qüestió. I
això significa posar sobre el taulell de la botiga, com faria el meu avi, el que
es té a la caixa, el que es deu i en concepte de què i a qui, perquè i fins
quan. És tot el deute legítim? És tot el deute a retornar prioritari i urgent?
Hem d’anar llescant l’economia productiva i l’estat del benestar fins que ens
quedi un os rossegat i pelat?
La insensibilitat social que el govern de
Catalunya ha
demostrat fins ara és paradigmàtica d’un model de
societat que fractura els catalans i les catalanes entre ens que tenen recursos
i capacitat de tirar endavant amb els seus propis mitjans i els que no. Una
ciutadania de primera i una de segona no és pel que hem estat lluitant, per tant
abans que res cal assegurar i prioritzar aquells aspectes clau que generen
cohesió social i ciutadania.
És absolutament imprescindible que el
poble de Catalunya decideixi el seu camí. La
convocatòria d’un referèndum és el camí que bona part de la ciutadania vol per
esclarir el seu encaix amb l’estat espanyol. Aquesta no és una qüestió menor i
no admet pròrrogues. No és un camí vinculat al resultat electoral d’una força
política, és un compromís parlamentari que cal tirar endavant durant aquesta
legislatura.
El forat en el que hem caigut no és de
fabricació casolana. Ens agradi o no estem
immersos en una dinàmica mundial que ens està afectant de ple, i les respostes
hauran de tenir també una escala supra-nacional i , em temo, que hauran de ser
contundents, algunes traumàtiques, i perllongades en el
temps......
El repte que ha d’afrontar el nou parlament i el govern és dels més difícils
de la nostra història recent. I que ningú es pensi que ho podrà fer sol. El bloc
de partits d’esquerres és ara més gran que abans i cal tenir una acció
coordinada per fer front a les receptes conservadores per sortir de la crisi i
per avançar cap al dret a l’autodeterminació.
Lluís Monfort
Peligero
Regidor
d'Educació, Infància i Joventut.
Regidor President de l'Àrea de Serveis a la Persona
Publicat a "El Butlletí de Sant Just"
Desembre 2012-Gener 2013
dimecres, 12 de desembre del 2012
diumenge, 4 de novembre del 2012
Mo Malone (and friends)
Tots els que m'heu sentit explicar batalletes de Sheffield m'haureu sentit parlar d'en Maurice "Mo" Malone, un paio que cantava música irlandesa en un pub. De fet és probable que els que em conegueu ho hagueu sentit, doncs sempre tinc una malatissa tendència a repetir-me (cada cop amb una versió més deformada de la realitat).
L'Star and Garter i el Dog & Partridge eren dos dels pubs on tocava i dos dels molts pubs que vam convertir una mica en casa nostra durant aquell 1996. Guinness en mà el recordo amb el seu amic Walter que tocava una mena de bandúrria vella i desafinada, que era cec i a qui acompanyava freqüentment al lavabo a causa de la quantitat ingent de cervesa que arribaven a consumir. Amb la seva guitarra ens animava la festa amb cançons de pub, que començaven divertides i mogudes fins anar entristint-se a mesura que l'alcohol ens unia a tots espiritualment. En aquesta tristor entre natural i folklòrica era on en Mo es desenvolupava millor. Tothom esperava que després de l'inici del concert amb cançons mogudetes com "Belle of Belfast City" o "Wild Rover", arribés el moment trist i pastós de "Dirty Old Town" o "Take me Home".
Mo era un fracassat de gran talent, un músic alcohòlic de caminar dubitatiu que no tenia cap problema en aixecar la veu i fer callar el pub perquè el seu amic Walter pogués deixar a l'aire el seu solo de bandúrria, amb unes notes que amb prou feines feien reconeixible la canço. A en Mo li agradava seure a beure amb tothom, i ens feiem amics durant una estona, de fet ens tornavem a fer amics de nou cada vegada que ens veiem, doncs el més probable és que no recordés que ens havíem conegut.
Ahir tafanejant pel web vaig saber que havia mort fa un any. No puc dir que em sorprengués, doncs un home així tempta la sort i la seva salut a cada concert al pub, però sí que em va sorprendre la sensació que vaig tenir. Em va afectar molt. Em va saber molt greu per ell, però egoistament també per mí. La imatge de Sheffield es difumina mica en mica i el passat es va morint, la qual cosa m'obliga a acceptar que aquell Sheffield que vaig conèixer només existeix a la meva ment, i que mai tornarà. Potser hi tornaré, malgrat sigui per constatar que per mi Sheffield era un lloc i una circumstància, i aquella cis¡rcumstància ja ha passat....
L'Star and Garter i el Dog & Partridge eren dos dels pubs on tocava i dos dels molts pubs que vam convertir una mica en casa nostra durant aquell 1996. Guinness en mà el recordo amb el seu amic Walter que tocava una mena de bandúrria vella i desafinada, que era cec i a qui acompanyava freqüentment al lavabo a causa de la quantitat ingent de cervesa que arribaven a consumir. Amb la seva guitarra ens animava la festa amb cançons de pub, que començaven divertides i mogudes fins anar entristint-se a mesura que l'alcohol ens unia a tots espiritualment. En aquesta tristor entre natural i folklòrica era on en Mo es desenvolupava millor. Tothom esperava que després de l'inici del concert amb cançons mogudetes com "Belle of Belfast City" o "Wild Rover", arribés el moment trist i pastós de "Dirty Old Town" o "Take me Home".
Mo era un fracassat de gran talent, un músic alcohòlic de caminar dubitatiu que no tenia cap problema en aixecar la veu i fer callar el pub perquè el seu amic Walter pogués deixar a l'aire el seu solo de bandúrria, amb unes notes que amb prou feines feien reconeixible la canço. A en Mo li agradava seure a beure amb tothom, i ens feiem amics durant una estona, de fet ens tornavem a fer amics de nou cada vegada que ens veiem, doncs el més probable és que no recordés que ens havíem conegut.
Ahir tafanejant pel web vaig saber que havia mort fa un any. No puc dir que em sorprengués, doncs un home així tempta la sort i la seva salut a cada concert al pub, però sí que em va sorprendre la sensació que vaig tenir. Em va afectar molt. Em va saber molt greu per ell, però egoistament també per mí. La imatge de Sheffield es difumina mica en mica i el passat es va morint, la qual cosa m'obliga a acceptar que aquell Sheffield que vaig conèixer només existeix a la meva ment, i que mai tornarà. Potser hi tornaré, malgrat sigui per constatar que per mi Sheffield era un lloc i una circumstància, i aquella cis¡rcumstància ja ha passat....
INDIGNEM-NOS!
Fa uns dies, i per no ser menys, vaig anar a la llibreria del carrer Creu a comprar-me el llibre d’Stéphane Hessel “Indigneu-vos!: un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica”. He de confessar que vaig iniciar la seva lectura amb dues sensacions contraposades: la distància escèptica cap als best-sellers mediàtics i l’entusiasme de qui vol sentir de mans d’una persona sàvia tot allò que se li passa pel cap i que un no acaba de donar-li forma concreta.
Hessel, nascut el 1917 (94 anys) viu dos moments que el marquen profundament: per una banda la seva participació en el moviment de resistència francès durant la segona guerra mundial i per altra la seva condició de membre de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Des de la seva posició privilegiada ens demana vetllar perquè la nostra societat “continuï essent una societat de la que ens sentim orgullosos: no aquesta societat dels sense papers, de les expulsions, de les sospites contra els immigrants; no aquesta societat en què es replantegen les jubilacions, el dret a la Seguretat Social, (...) on els mitjans de comunicació estan en mans de gent poderosa”.
L’autor nonagenari ens insta a no caure en la indiferència, per no perdre la capacitat d’indignar-se i el compromís que se’n deriva. Ens assenyala reptes clars que hem d’abordar com a societat: la creixent diferència entre rics i pobres, la situació dels drets humans i l’estat del planeta. Però perquè insisteix en el fet de no abaixar la guàrdia, en no perdre en aquesta capacitat d’indignar-se? Hessel va viure en la seva pròpia pell la claudicació de molts i moltes compatriotes seus davant el feixisme, i identifica la por a la pèrdua d’estatus social i econòmic com a principal causa. I ara observa amb preocupació actituds similars: ciutadania que accepta l’inacceptable com a mal menor.
Faig cas a Hessel i miro al meu voltant cercant motius per renovar la meva capacitat d’indignació. Déu n’hi do els motius que hi trobo, però m’agradaria destacar-ne un: veig un partit polític que és capaç de fomentar la por a l’estranger, l’odi cap a les persones migrades que conviuen amb nosaltres, la por a perdre la feina ressaltant l’increment de l’atur a Sant Just ( en la línia del global de l’Estat). Veig un partit que no té miraments en mentir de manera deliberada sobre la situació de les finances municipals, un partit que sembra la sospita de corrupció a tota la gent que es dedica a la política, un partit que utilitza la seguretat per sotmetre els febles, un partit que perverteix la democràcia apropiant-se dels seus mecanismes. Veig un partit que ha optat per una via ben poc democràtica.
I renovo la meva capacitat d’indignació, i us demano que no caigueu en mans de la por i la indiferència, doncs només als peixos morts se’ls enduu el corrent....
Article publicat a El butlletí, abril de 2011
Hessel, nascut el 1917 (94 anys) viu dos moments que el marquen profundament: per una banda la seva participació en el moviment de resistència francès durant la segona guerra mundial i per altra la seva condició de membre de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Des de la seva posició privilegiada ens demana vetllar perquè la nostra societat “continuï essent una societat de la que ens sentim orgullosos: no aquesta societat dels sense papers, de les expulsions, de les sospites contra els immigrants; no aquesta societat en què es replantegen les jubilacions, el dret a la Seguretat Social, (...) on els mitjans de comunicació estan en mans de gent poderosa”.
L’autor nonagenari ens insta a no caure en la indiferència, per no perdre la capacitat d’indignar-se i el compromís que se’n deriva. Ens assenyala reptes clars que hem d’abordar com a societat: la creixent diferència entre rics i pobres, la situació dels drets humans i l’estat del planeta. Però perquè insisteix en el fet de no abaixar la guàrdia, en no perdre en aquesta capacitat d’indignar-se? Hessel va viure en la seva pròpia pell la claudicació de molts i moltes compatriotes seus davant el feixisme, i identifica la por a la pèrdua d’estatus social i econòmic com a principal causa. I ara observa amb preocupació actituds similars: ciutadania que accepta l’inacceptable com a mal menor.
Faig cas a Hessel i miro al meu voltant cercant motius per renovar la meva capacitat d’indignació. Déu n’hi do els motius que hi trobo, però m’agradaria destacar-ne un: veig un partit polític que és capaç de fomentar la por a l’estranger, l’odi cap a les persones migrades que conviuen amb nosaltres, la por a perdre la feina ressaltant l’increment de l’atur a Sant Just ( en la línia del global de l’Estat). Veig un partit que no té miraments en mentir de manera deliberada sobre la situació de les finances municipals, un partit que sembra la sospita de corrupció a tota la gent que es dedica a la política, un partit que utilitza la seguretat per sotmetre els febles, un partit que perverteix la democràcia apropiant-se dels seus mecanismes. Veig un partit que ha optat per una via ben poc democràtica.
I renovo la meva capacitat d’indignació, i us demano que no caigueu en mans de la por i la indiferència, doncs només als peixos morts se’ls enduu el corrent....
Article publicat a El butlletí, abril de 2011
The democracy, stupid!
La manifestació
de l’11 de setembre ha estat sens dubte una de les més multitudinàries (si no
la més) que han vist els carrers de Barcelona. L’èxit d’aquesta manifestació
sota una reclamació clara i diàfanament independentista, i les seves
conseqüències i derivades, cal que siguin analitzades de manera serena.
La generalització
de federalistes primer, i d’independentistes després, acompanyats per la poca
transcendència dels plantejaments purament autonomistes o regionalistes (amb prou
feines defensats per un Partit Popular a Catalunya que en privat també es deixa
sentir reconeixent que certa asimetria respondria millor a la realitat del
país), no fa més que posar de relleu que alguna cosa no funciona, que alguna
cosa grinyola en la configuració territorial de l’actual Estat Espanyol.
El pacte
constitucional, que en el seu moment va tenir la gens despreciable virtut
d’encalmar la remor de sabres i contribuïr a la construcció d’una democràcia
sobre uns pilars sociològicament empapats de franquisme, va emplaçar tàcitament
les parts a un “anar fent” a un “progressiu encaix”. El que passa és que
cadascuna de les parts persegueix objectius oposats, i el projecte de nació
espanyola sembla en essència incompatible amb la visió que bona part de la
ciutadania catalana té dels propis horitzons nacionals i d’autogovern.
El dia 11 es va
posar sobre la taula obrir el camí cap a la independència. Però no podem ara sustentar
una decisió tan transcendental en una manifestació. És imprescindible que aquesta
reivindicació passi per la balança i quan abans millor: cal votar i que la
ciutadania decideixi de manera lliure i democràtica. Cal que, en definitiva, el
poble exerceixi el seu inalienable dret a l’autodeterminació. I cal que, amb
urgència, es trobin les vies per convocar un referèndum on la ciutadania sigui
preguntada explícitament sobre això.
Calen grans dosis de generositat, d’humilitat i d’alçada
política. I sobretot d’honestedat, per no amagar problemes durs i reals, sota les banderes respectives. Qui es pensi que amb una Catalunya
independent estaria tot solucionat, és que no ha entès res.
Perquè en
definitiva es tracta de treballar dia a dia per fer de casa nostra un lloc
millor, on tothom tingui la possibilitat de fer un projecte de vida amb equitat
i dignitat. Es tracta de ser responsables i corresponsables dels nostres
destins i horitzons. Es tracta d’exercir la nostra sobirania davant l’estat
espanyol, però també davant dels mercats i les polítiques que s’orienten a
perpetuar i accentuar unes relacions de poder basades en els privilegis d’uns
pocs.
The democracy,
stupid! Is the democracy!
Notes desordenades i pertorbadores més enllà de la crisi
El twittaire santjustenc Arnau Cunties
piulava l’altre dia un enllaç a una conferència pronunciada per l’historiador
Josep Fontana. Clarivident i rigorós, analitzava alguns aspectes clau que
defineixen la situació que estem patint. Us recomano una llegida del que ara
maldestrament intentaré convertir notes desordenades a l’espai de l’article de partit. Podeu
trobar el document seguint l’enllaç http://www.comfia.net/catalunya/pag1/
Idea 1: La millora de les condicions de
vida dels darrers anys no és conseqüència d’una tendència a la millora interna
de les societats, sinó el fruit de les concessions de les classes poderoses per
la por a perdre la seva hegemonia o el seu estatus. “la por a la revolució”,
com anomena Fontana.
Idea 2: En quant el període de creixement
econòmic s’acaba, es trenca l’equilibri i s’inicia una ofensiva del poder per
assegurar el seu estatus. Va passar amb la crisi del petroli dels 70 i està
passant ara. Assistim a un procés gradual per preparar el terreny en aquest
sentit: lliure comerç, deslocalitzacions industrials, salaris més baixos ...
Idea 3: La “gran divergència” és un fenòmen consistent en un enriquiment
progressiu de l’1% de la població i l’empobriment conseqüent de la resta. I
això no és una conseqüència del funcionament dels mercats sinó una acció
deliberada i planificada.
Idea 4: La “gran divergència” s’executa
des de l’organització i coordinació dels organismes internacionals, des del
control ideològic del camí únic i inevitable, des del desprestigi de la
política i els sindicats, així com de qualsevol acció ciutadana més o menys
coordinada.
Idea 5: Les retallades, l’aprimament de
l’estat del benestar, la depressió econòmica, el tancament de petites i
mitjanes empreses, les pèrdues de drets socials i laborals, estan en aquest pla
involutiu per desempoderar les classes mitjanes i treballadores. Es carrega el
pes sobre el deute dels estats quan aquests no estan sobreendeutats, assumint
nivells d’atur socialment inassumibles (23% a l’estat espanyol).
Idea 6: Resistir com a primera acció.
Lluitar per salvar els llocs de treball, el nivell de vida i les cobertures
socials de les que ens hem dotat. Lluitar perquè els i les nostres joves
tinguin un futur digne i no es converteixin en una generació amb les seves
espectatives frustrades. Lluitar per fer de contrapes a unes polítiques
d’austeritat sobrepassada que agreugen més la situació.
Idea 7: L’esquerra ha de saber trobar el
camí per donar coherència a aquestes accions, trobar noves formes de lluita, i
fer entendre que aquí ningú regala res.
I com sempre: lluitar o surar com peixos
morts en un corrent d’aigua.
Article Publicat a "El Butlletí de Sant Just" , març de 2012
IMPOSSIBLES POSSIBLES
Doncs això. Sembla que les grans
transformacions, els canvis radicals i les decisions més agosarades són
patrimoni dels sectors més poderosos de la nostra societat. Amb el mal menor
com a pastanaga i la “doctrina de xoc” com a vareta, anem caminant cap a
l’estable, retornant a un ordre que es va escapar al masover però ara que l’amo
ha tornat, redreça amb mà ferma.
Tot allò que ens hagués semblat impossible
de canviar ha estat fet amb una velocitat espasmòdica. Tot allò que suposadament
garantia l’equitat i la cohesió social ha estat ventilat en quatre dies. Tot
allò que és fruit del pòsit d’una lluita continua per la millora de les
condicions de vida de les persones, està desapareixent.
I tot plegat amb la mateixa desimboltura
parlamentària de qui aprova una llei menor: amb un Partit Popular entusiasta
envers la testicular contundència, un Partit Socialista desaparegut, i una
Convergència construint el pont sobre el riu Kwai.
I mentrestant el país va al col·lapse. Les
receptes es mostren ineficaces, injustes i inútils. La fractura social
augmenta, l’atur es dispara, els mecanismes de protecció social s’aprimen fins
a esvair-se i es deixa la gent més desfavorida a la seva sort.
Però cal reaccionar. En primer lloc cal
exigir més control democràtic: no pot ser que un partit, malgrat la seva
majoria absoluta, estigui aplicant de manera unilateral i contundent aquests
canvis de gran transcendència. Per tant caldria tornar a convocar eleccions o
com a mínim fer un referèndum. En segon lloc cal mostrar amb radicalitat el
rebuig a les mesures que carreguen en la part més dèbil els costos de les
retallades, al carrer i a les institucions, i treure’ns de sobre aquesta por
que ens paralitza. I en tercer lloc cal
tenir més clar que mai el model de societat que volem, i defensar-lo!
I cal que qui governa tingui clar que al
llarg de la història s’ha demostrat que, a vegades, els sectors menys
poderosos, si s’organitzen i lluiten, poden ser capaços de fer els impossibles
possibles.
Article publicat a "El Butlletí de Sant Just" Juliol de 2012
Fes veure que m’estimes, encara que no sigui veritat
L’amor entre el sistema democràtic i les
societats humanes no ha estat precisament un camí de roses. Fins i tot en
moments hi ha qui ha pensat pensar que era un amor impossible. El reguitzell
d’excuses i impediments és enorme: perquè la societat no és prou noble, perquè
la democràcia no és tan bona i guapa com ens pensem, perquè ara no és el moment
i les circumstàncies no acompanyen i potser cal esperar a més endavant, i
altres subterfugis per posar excepcionalitats al que hauria de ser una norma.
Hem tingut la sort d’enamorar-nos, de fer el
nostre amor possible. Però com en moltes parelles, les relacions no són fàcils
i cal cuidar-les, treballar dia a dia per fer-ho viable. I darrerament han
augmentat la desconfiança i els retrets i sobretot les infidelitats.
Ens trobem ara en un moment en que “els
mercats” sembla que dicten les normes i les lleis, els “ajustos pressupostaris”
i sobretot qui seran les víctimes de les retallades. Veiem com en nom de l’excepcionalitat
s’aprova una llei òmnibus amb la complicitat de la quasi totalitat dels partits
del parlament (el nostre grup s’hi va oposar de manera rotunda) que modifica de forma barroera multitud de
lleis amb una opacitat matussera (amor meu, sobretot, diguem-nos sempre la
veritat, - es xiuxiuejaven els enamorats durant els primers festeigs-).
Observem atònits una reforma “constitucional exprés”, fent petar el consens
constitucional del 78. I el Govern de la Generalitat immers en una política de
retallades de prestacions socials, que perjudiquen les classes socials més
desprotegides mentre es produeixen altres “retallades” en els impostos de les
famílies amb més possibilitats de contribuir.
I per més bemolls, veiem com des de la
justícia, que se li conferia una suposada tasca de “conciliació familiar” entre
societat i sistema democràtic, es dedica a afegir llenya al foc, a limitar
acords previs, a reinterpretar situacions en que no hi havia conflicte, a
magnificar problemes amb una actitud de “part” que deixa atònit al personal.
Amb aquest panorama és difícil ser optimista,
però permeteu-me que segueixi creient en l’amor. Crec que treballar per
recuperar les complicitats, els pactes, les il·lusions i sobretot la confiança
és més necessari que mai. Si no ho intentem ens quedarem amb un sistema cada
cop menys representatiu, més allunyat de la gent i dels seus problemes, i
creieu-me que no hi ha res més trist que
els silencis i les tensions de qui comparteix pis i no es parla. Potser ens
passarà com amb la tragicòmica lletania d’en Joan Capri: l’amor se’n va, però
ella es queda.
No ens ho podem permetre.
Article publicat a "El Butlletí de Sant Just"
El GOVERN DELS MILLORS
El govern dels millors s’ha reunit i ha
decidit que no és prioritari impulsar un sistema que permeti una distribució
més homogènia de les famílies nouvingudes a les escoles. Enlloc d’això
introdueix un nou criteri que dóna més puntuació, als efectes de baremació, a
les famílies que siguin ex-alumnes de l’escola. Resultat: més concentració de
famílies nouvingudes o amb poc arrelament a les escoles noves i escoles
tradicionals copades d’alumnes de famílies “de tota la vida”. Qüestió de
prioritats, suposo.
El govern dels millors s’ha reunit i ha
decidit rebaixar un 25% aproximadament les despeses de funcionament dels
instituts d’educació secundària. L’INS Sant Just acaba de rebre la notícia que
en el seu cas serà del 24,2%. Aquestes despeses afecten a partides tan
“prescindibles” com neteja, aigua, llum, gas, jardineria, petit manteniment i
despeses vàries d’oficina. L’ajuntament no viu precisament períodes
d’abundància i bonança econòmica, i prou que hem optat per tenir unes escoles
ben mantingudes i en condicions, tot i que això hagi suposat retallar altres
partides. Tocarà pagar a les famílies dels centres. Qüestió de prioritats,
suposo.
El
govern dels millors s’ha reunit i ha decidit que 90 segons de diferència entre
l’entrada de la Diagonal i Molins de Rei són un peatge massa alt per millorar
les condicions de l’aire i reduir la quantitat i gravetat d’accidents de
trànsit. Qüestió de prioritats, suposo.
El govern dels millors, ha optat per
l’eliminació total de l’impost de successions,
i fins i tot el que afectava als trams de renda més alts. Això suposarà
un diferencial d’ingressos respecte el 2010 de quasi 600 milions d’euros. En un
moment de crisi com aquest potser ens hagués ajudat tenir aquests cèntims a la
caixa. Qüestió de prioritats, suposo.
El govern dels millors s’ha reunit i ha
decidit retallar les plantilles de la sanitat pública i l’educació, dos pilars
fonamentals de l’estat del benestar, que contemplen el seu futur amb incertesa.
Mentrestant s’estudia la possibilitat de poder-se deduir de la declaració de
renda les aportacions a mútues privades, reduint així els ingressos de la
Generalitat. Qüestió de prioritats, suposo.
I mentrestant els partits que comparteixen amb
nosaltres oposició al parlament, llepant-se les ferides, incapaços de plantar
cara i de defensar amb dents i ungles un estat del benestar que amb prou feines
havíem començat a olorar, encara obsessionats pel resultat de CiU que no els ha
permès compartir (amb ells) alguna cadira al govern dels millors. Qüestió de
prioritats, suposo.
Article publicat a "El Butlletí de Sant Just " febrer de 2011
Com canvien les coses!
Com canvien les
coses! En els darrers mesos hem passat de sentir-nos eterns en un model
energètic basat en el petroli i amb una energia nuclear que es presentava com
l’alternativa de futur, a constatar que estem entrant en una crisi energètica
d’enorme transcendència per la viabilitat de la nostra societat.
Que el petroli és
un bé cada cop més escàs és una evidència. El preu dels combustibles fòssils no
para de pujar, forçat per la pressió de la demanda de les economies emergents,
i ens obliga a anticipar de manera ràpida canvis estructurals que havien estat
posposats, endarrerits i fins i tot menystinguts. On és la xarxa de mercaderies
ferroviàries que ens permeti ser més eficients? On és l’aposta per un sistema
públic de transport que faci viable deixar de banda el transport privat? Qualsevol
canvi requerirà un horitzó temporal massa llarg per les urgències
sobrevingudes.
Que l’energia
nuclear no és ni tan segura ni tan barata com es deia ha resultat ser una altra
evidència. Els fets de la central de Fukushima han posat en entredit el miratge
nuclear. De la manera més crua i més dura s’ha mostrat al món la debilitat
d’aquestes instal·lacions. Quina seguretat ens garanteix un sistema de
producció que genera uns residus que projecten la seva toxicitat més enllà de
qualsevol capacitat de control social? Quina seguretat es pot garantir a 30 o
40 generacions vista? Fa una setmana un catedràtic de la UPC em confessava que
havia estat un defensor de les nuclears i que ara s’havia quedat sense arguments.
La producció
d’energies renovables ha estat en els darrers anys una aposta important,
malgrat no s’ha estat capaç de projectar polítiques estatals estables de foment
de les mateixes. Incidir en la producció energètica renovable és una responsabilitat
que les administracions, a tots els nivells, no han de defugir.
Però tenim mala
peça al teler si no tenim la capacitat de reduir el nostre consum energètic.
Consumir menys vol dir ser més eficients, elaborar tecnologia que pugui
treballar amb menys energia, però indefectiblement suposa abordar el tan temut
concepte de decreixement. Temut perquè ens fa replantejar la base del model
econòmic actual: consumir sense parar per fer viable el teixit econòmic i
productiu. Si no volem acabar com un cultiu en una placa de petri, caldrà
cercar un nou paradigma on desenvolupar la nostra societat: ho vam fer amb la
revolució neolítica, amb la revolució industrial, i ara ens cal cercar noves
estratègies.
I aquest camí no ha
de deixar de banda la socialització de la producció de l’energia,
desconcentrant la producció i la distribució, diversificant les fonts, i per
tant desconcentrant el poder. No és fàcil el repte. Haurem de treballar-hi per
responsabilitat, i amb urgència.
Article publicat a "El Butlletí de Sant Just" Març del 2012
D'allò urgent i d'allò important
El mandant que tot just ara iniciem ve molt
pressionat per l’entorn de crisi que patim. Això fa que tot sembli d’extrema
urgència i importància, però és bàsic fer un pas enrere i distingir entre les
respostes a la situació a curt termini i aquelles respostes que han de permetre
canvis estructurals que, des de la petita escala dels municipis, ajudin a
millorar el mig i llarg termini.
No cal dir que les mesures pal·liatives dels
efectes de la crisi en els sectors més vulnerables són la urgència. El pacte de
govern que els 3 partits de govern vam signar el passat 11 de juny inclou
compromisos en aquest sentit, i és bàsicament l’àmbit dels mecanismes de
protecció social, i d’aquelles polítiques ocupacionals i formatives que facil.litin
trobar una feina en un període curt de temps.
Però la crisi ha posat de manifest aspectes
sobre els que només es pot incidir mitjançant polítiques que superin la
immediatesa, i això suposa un canvi cultural disruptiu en alguns àmbits.
Per una banda cal pensar en uns ajuntaments
austers i que no depenguin excessivament dels ingressos de la construcció. Per
això no només cal pactar mesures de contenció de despesa (ICV ha estat
determinant en la congelació de les retribucions als càrrecs polítics i eventuals),
sinó crear figures reguladores com la creació d’un Fons d’Habitatge de Lloguer,
que limiti el volum d’ingressos de la construcció que van a parar a la despesa
corrent, al mateix temps que es reserven recursos finalistes per a accions
d’habitatge de lloguer.
Per altra banda cal pensar en mesures de
producció i estalvi d’energia. En aquest sentit, l’impuls a la producció en
energies renovables és una estratègia clara, però també ho són amb claredat les
polítiques d’estalvi i eficiència energètica.
Paral·lelament no podem permetre que sectors
de la nostra població quedin exclosos d’alguns dels serveis que ofereix el
municipi. Treballarem per implantar progressivament un sistema de tarificació
social (preus amb bonificacions progressives segons el nivell socioeconòmic de
les persones que sol·liciten).
I finalment cal saber donar resposta a
l’aprofundiment democràtic que reclama la societat. Exercir la responsabilitat
política obrint espais de debat i de participació real, efectiva, concreta i de
qualitat, és part del nostre ADN i ho seguirem impulsant.
I aquestes són només algunes de les qüestions
que haurem d’abordar durant el mandat. Se’ns gira feina...
Article publicat a "El Butlletí de Sant Just Desvern", Juliol de 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)