diumenge, 4 de novembre del 2012

Mo Malone (and friends)

Tots els que m'heu sentit explicar batalletes de Sheffield m'haureu sentit parlar d'en Maurice "Mo" Malone, un paio que cantava música irlandesa en un pub. De fet és probable que els que em conegueu ho hagueu sentit, doncs sempre tinc una malatissa tendència a repetir-me (cada cop amb una versió més deformada de la realitat).

L'Star and Garter i el Dog & Partridge eren dos dels pubs on tocava i dos dels molts pubs que vam convertir una mica en casa nostra durant aquell 1996. Guinness en mà el recordo amb el seu amic Walter que tocava una mena de bandúrria vella i desafinada, que era cec i a qui acompanyava freqüentment al lavabo a causa de la quantitat ingent de cervesa que arribaven a consumir. Amb la seva guitarra ens animava la festa amb cançons de pub, que començaven divertides i mogudes fins anar entristint-se a mesura que l'alcohol ens unia a tots espiritualment. En aquesta tristor entre natural i folklòrica era on en Mo es desenvolupava millor. Tothom esperava que després de l'inici del concert amb cançons mogudetes com "Belle of Belfast City" o "Wild Rover", arribés el moment trist i pastós de "Dirty Old Town" o "Take me Home".

Mo era un fracassat de gran talent, un músic alcohòlic de caminar dubitatiu que no tenia cap problema en aixecar la veu i fer callar el pub perquè el seu amic Walter pogués deixar a l'aire el seu solo de bandúrria, amb unes notes que amb prou feines feien reconeixible la canço. A en Mo li agradava seure a beure amb tothom, i ens feiem amics durant una estona, de fet ens tornavem a fer amics de nou cada vegada que ens veiem, doncs el més probable és que no recordés que ens havíem conegut.

Ahir tafanejant pel web vaig saber que havia mort fa un any. No puc dir que em sorprengués, doncs un home així tempta la sort i la seva salut a cada concert al pub, però sí que em va sorprendre la sensació que vaig tenir. Em va afectar molt. Em va saber molt greu per ell, però egoistament també per mí. La imatge de Sheffield es difumina mica en mica i el passat es va morint, la qual cosa m'obliga a acceptar que aquell Sheffield que vaig conèixer només existeix a la meva ment, i que mai tornarà. Potser hi tornaré, malgrat sigui per constatar que per mi Sheffield era un lloc i una circumstància, i aquella cis¡rcumstància ja ha passat....