diumenge, 4 de novembre de 2012

INDIGNEM-NOS!

Fa uns dies, i per no ser menys, vaig anar a la llibreria del carrer Creu a comprar-me el llibre d’Stéphane Hessel “Indigneu-vos!: un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica”. He de confessar que vaig iniciar la seva lectura amb dues sensacions contraposades: la distància escèptica cap als best-sellers mediàtics i l’entusiasme de qui vol sentir de mans d’una persona sàvia tot allò que se li passa pel cap i que un no acaba de donar-li forma concreta.

Hessel, nascut el 1917 (94 anys) viu dos moments que el marquen profundament: per una banda la seva participació en el moviment de resistència francès durant la segona guerra mundial i per altra la seva condició de membre de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Des de la seva posició privilegiada ens demana vetllar perquè la nostra societat “continuï essent una societat de la que ens sentim orgullosos: no aquesta societat dels sense papers, de les expulsions, de les sospites contra els immigrants; no aquesta societat en què es replantegen les jubilacions, el dret a la Seguretat Social, (...) on els mitjans de comunicació estan en mans de gent poderosa”.

L’autor nonagenari ens insta a no caure en la indiferència, per no perdre la capacitat d’indignar-se i el compromís que se’n deriva. Ens assenyala reptes clars que hem d’abordar com a societat: la creixent diferència entre rics i pobres, la situació dels drets humans i l’estat del planeta. Però perquè insisteix en el fet de no abaixar la guàrdia, en no perdre en aquesta capacitat d’indignar-se? Hessel va viure en la seva pròpia pell la claudicació de molts i moltes compatriotes seus davant el feixisme, i identifica la por a la pèrdua d’estatus social i econòmic com a principal causa. I ara observa amb preocupació actituds similars: ciutadania que accepta l’inacceptable com a mal menor.

Faig cas a Hessel i miro al meu voltant cercant motius per renovar la meva capacitat d’indignació. Déu n’hi do els motius que hi trobo, però m’agradaria destacar-ne un: veig un partit polític que és capaç de fomentar la por a l’estranger, l’odi cap a les persones migrades que conviuen amb nosaltres, la por a perdre la feina ressaltant l’increment de l’atur a Sant Just ( en la línia del global de l’Estat). Veig un partit que no té miraments en mentir de manera deliberada sobre la situació de les finances municipals, un partit que sembra la sospita de corrupció a tota la gent que es dedica a la política, un partit que utilitza la seguretat per sotmetre els febles, un partit que perverteix la democràcia apropiant-se dels seus mecanismes. Veig un partit que ha optat per una via ben poc democràtica.

I renovo la meva capacitat d’indignació, i us demano que no caigueu en mans de la por i la indiferència, doncs només als peixos morts se’ls enduu el corrent....


Article publicat a El butlletí, abril de 2011