Mo Malone (and friends)

Tots els que m'heu sentit explicar batalletes de Sheffield m'haureu sentit parlar d'en Maurice "Mo" Malone, un paio que cantava música irlandesa en un pub. De fet és probable que els que em conegueu ho hagueu sentit, doncs sempre tinc una malatissa tendència a repetir-me (cada cop amb una versió més deformada de la realitat).

L'Star and Garter i el Dog & Partridge eren dos dels pubs on tocava i dos dels molts pubs que vam convertir una mica en casa nostra durant aquell 1996. Guinness en mà el recordo amb el seu amic Walter que tocava una mena de bandúrria vella i desafinada, que era cec i a qui acompanyava freqüentment al lavabo a causa de la quantitat ingent de cervesa que arribaven a consumir. Amb la seva guitarra ens animava la festa amb cançons de pub, que començaven divertides i mogudes fins anar entristint-se a mesura que l'alcohol ens unia a tots espiritualment. En aquesta tristor entre natural i folklòrica era on en Mo es desenvolupava millor. Tothom esperava que després de l'inici del concert amb cançons mogudetes com "Belle of Belfast City" o "Wild Rover", arribés el moment trist i pastós de "Dirty Old Town" o "Take me Home".

Mo era un fracassat de gran talent, un músic alcohòlic de caminar dubitatiu que no tenia cap problema en aixecar la veu i fer callar el pub perquè el seu amic Walter pogués deixar a l'aire el seu solo de bandúrria, amb unes notes que amb prou feines feien reconeixible la canço. A en Mo li agradava seure a beure amb tothom, i ens feiem amics durant una estona, de fet ens tornavem a fer amics de nou cada vegada que ens veiem, doncs el més probable és que no recordés que ens havíem conegut.

Ahir tafanejant pel web vaig saber que havia mort fa un any. No puc dir que em sorprengués, doncs un home així tempta la sort i la seva salut a cada concert al pub, però sí que em va sorprendre la sensació que vaig tenir. Em va afectar molt. Em va saber molt greu per ell, però egoistament també per mí. La imatge de Sheffield es difumina mica en mica i el passat es va morint, la qual cosa m'obliga a acceptar que aquell Sheffield que vaig conèixer només existeix a la meva ment, i que mai tornarà. Potser hi tornaré, malgrat sigui per constatar que per mi Sheffield era un lloc i una circumstància, i aquella cis¡rcumstància ja ha passat....

INDIGNEM-NOS!

Fa uns dies, i per no ser menys, vaig anar a la llibreria del carrer Creu a comprar-me el llibre d’Stéphane Hessel “Indigneu-vos!: un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica”. He de confessar que vaig iniciar la seva lectura amb dues sensacions contraposades: la distància escèptica cap als best-sellers mediàtics i l’entusiasme de qui vol sentir de mans d’una persona sàvia tot allò que se li passa pel cap i que un no acaba de donar-li forma concreta.

Hessel, nascut el 1917 (94 anys) viu dos moments que el marquen profundament: per una banda la seva participació en el moviment de resistència francès durant la segona guerra mundial i per altra la seva condició de membre de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Des de la seva posició privilegiada ens demana vetllar perquè la nostra societat “continuï essent una societat de la que ens sentim orgullosos: no aquesta societat dels sense papers, de les expulsions, de les sospites contra els immigrants; no aquesta societat en què es replantegen les jubilacions, el dret a la Seguretat Social, (...) on els mitjans de comunicació estan en mans de gent poderosa”.

L’autor nonagenari ens insta a no caure en la indiferència, per no perdre la capacitat d’indignar-se i el compromís que se’n deriva. Ens assenyala reptes clars que hem d’abordar com a societat: la creixent diferència entre rics i pobres, la situació dels drets humans i l’estat del planeta. Però perquè insisteix en el fet de no abaixar la guàrdia, en no perdre en aquesta capacitat d’indignar-se? Hessel va viure en la seva pròpia pell la claudicació de molts i moltes compatriotes seus davant el feixisme, i identifica la por a la pèrdua d’estatus social i econòmic com a principal causa. I ara observa amb preocupació actituds similars: ciutadania que accepta l’inacceptable com a mal menor.

Faig cas a Hessel i miro al meu voltant cercant motius per renovar la meva capacitat d’indignació. Déu n’hi do els motius que hi trobo, però m’agradaria destacar-ne un: veig un partit polític que és capaç de fomentar la por a l’estranger, l’odi cap a les persones migrades que conviuen amb nosaltres, la por a perdre la feina ressaltant l’increment de l’atur a Sant Just ( en la línia del global de l’Estat). Veig un partit que no té miraments en mentir de manera deliberada sobre la situació de les finances municipals, un partit que sembra la sospita de corrupció a tota la gent que es dedica a la política, un partit que utilitza la seguretat per sotmetre els febles, un partit que perverteix la democràcia apropiant-se dels seus mecanismes. Veig un partit que ha optat per una via ben poc democràtica.

I renovo la meva capacitat d’indignació, i us demano que no caigueu en mans de la por i la indiferència, doncs només als peixos morts se’ls enduu el corrent....


Article publicat a El butlletí, abril de 2011

The democracy, stupid!

La manifestació de l’11 de setembre ha estat sens dubte una de les més multitudinàries (si no la més) que han vist els carrers de Barcelona. L’èxit d’aquesta manifestació sota una reclamació clara i diàfanament independentista, i les seves conseqüències i derivades, cal que siguin analitzades de manera serena.

La generalització de federalistes primer, i d’independentistes després, acompanyats per la poca transcendència dels plantejaments purament autonomistes o regionalistes (amb prou feines defensats per un Partit Popular a Catalunya que en privat també es deixa sentir reconeixent que certa asimetria respondria millor a la realitat del país), no fa més que posar de relleu que alguna cosa no funciona, que alguna cosa grinyola en la configuració territorial de l’actual Estat Espanyol.

El pacte constitucional, que en el seu moment va tenir la gens despreciable virtut d’encalmar la remor de sabres i contribuïr a la construcció d’una democràcia sobre uns pilars sociològicament empapats de franquisme, va emplaçar tàcitament les parts a un “anar fent” a un “progressiu encaix”. El que passa és que cadascuna de les parts persegueix objectius oposats, i el projecte de nació espanyola sembla en essència incompatible amb la visió que bona part de la ciutadania catalana té dels propis horitzons nacionals i d’autogovern.

El dia 11 es va posar sobre la taula obrir el camí cap a la independència. Però no podem ara sustentar una decisió tan transcendental en una manifestació. És imprescindible que aquesta reivindicació passi per la balança i quan abans millor: cal votar i que la ciutadania decideixi de manera lliure i democràtica. Cal que, en definitiva, el poble exerceixi el seu inalienable dret a l’autodeterminació. I cal que, amb urgència, es trobin les vies per convocar un referèndum on la ciutadania sigui preguntada explícitament sobre això.

Calen grans dosis de generositat, d’humilitat i d’alçada política. I sobretot d’honestedat, per no amagar problemes durs i reals,  sota les banderes respectives. Qui es pensi que amb una Catalunya independent estaria tot solucionat, és que no ha entès res.

Perquè en definitiva es tracta de treballar dia a dia per fer de casa nostra un lloc millor, on tothom tingui la possibilitat de fer un projecte de vida amb equitat i dignitat. Es tracta de ser responsables i corresponsables dels nostres destins i horitzons. Es tracta d’exercir la nostra sobirania davant l’estat espanyol, però també davant dels mercats i les polítiques que s’orienten a perpetuar i accentuar unes relacions de poder basades en els privilegis d’uns pocs.

The democracy, stupid! Is the democracy!

 

Article publicat a "El Butlletí de Sant Just", setembre de 2012

Notes desordenades i pertorbadores més enllà de la crisi

El twittaire santjustenc Arnau Cunties piulava l’altre dia un enllaç a una conferència pronunciada per l’historiador Josep Fontana. Clarivident i rigorós, analitzava alguns aspectes clau que defineixen la situació que estem patint. Us recomano una llegida del que ara maldestrament intentaré convertir notes desordenades  a l’espai de l’article de partit. Podeu trobar el document seguint l’enllaç http://www.comfia.net/catalunya/pag1/

 

Idea 1: La millora de les condicions de vida dels darrers anys no és conseqüència d’una tendència a la millora interna de les societats, sinó el fruit de les concessions de les classes poderoses per la por a perdre la seva hegemonia o el seu estatus. “la por a la revolució”, com anomena Fontana.

 

Idea 2: En quant el període de creixement econòmic s’acaba, es trenca l’equilibri i s’inicia una ofensiva del poder per assegurar el seu estatus. Va passar amb la crisi del petroli dels 70 i està passant ara. Assistim a un procés gradual per preparar el terreny en aquest sentit: lliure comerç, deslocalitzacions industrials, salaris més baixos ...

 

Idea 3: La “gran divergència”  és un fenòmen consistent en un enriquiment progressiu de l’1% de la població i l’empobriment conseqüent de la resta. I això no és una conseqüència del funcionament dels mercats sinó una acció deliberada i planificada.

 

Idea 4: La “gran divergència” s’executa des de l’organització i coordinació dels organismes internacionals, des del control ideològic del camí únic i inevitable, des del desprestigi de la política i els sindicats, així com de qualsevol acció ciutadana més o menys coordinada.

 

Idea 5: Les retallades, l’aprimament de l’estat del benestar, la depressió econòmica, el tancament de petites i mitjanes empreses, les pèrdues de drets socials i laborals, estan en aquest pla involutiu per desempoderar les classes mitjanes i treballadores. Es carrega el pes sobre el deute dels estats quan aquests no estan sobreendeutats, assumint nivells d’atur socialment inassumibles (23% a l’estat espanyol).

 

Idea 6: Resistir com a primera acció. Lluitar per salvar els llocs de treball, el nivell de vida i les cobertures socials de les que ens hem dotat. Lluitar perquè els i les nostres joves tinguin un futur digne i no es converteixin en una generació amb les seves espectatives frustrades. Lluitar per fer de contrapes a unes polítiques d’austeritat sobrepassada que agreugen més la situació.

 

Idea 7: L’esquerra ha de saber trobar el camí per donar coherència a aquestes accions, trobar noves formes de lluita, i fer entendre que aquí ningú regala res.

 

I com sempre: lluitar o surar com peixos morts en un corrent d’aigua.   

Article Publicat a "El Butlletí de Sant Just" , març de 2012

IMPOSSIBLES POSSIBLES

Doncs això. Sembla que les grans transformacions, els canvis radicals i les decisions més agosarades són patrimoni dels sectors més poderosos de la nostra societat. Amb el mal menor com a pastanaga i la “doctrina de xoc” com a vareta, anem caminant cap a l’estable, retornant a un ordre que es va escapar al masover però ara que l’amo ha tornat, redreça amb mà ferma.

 

Tot allò que ens hagués semblat impossible de canviar ha estat fet amb una velocitat espasmòdica. Tot allò que suposadament garantia l’equitat i la cohesió social ha estat ventilat en quatre dies. Tot allò que és fruit del pòsit d’una lluita continua per la millora de les condicions de vida de les persones, està desapareixent.

 

I tot plegat amb la mateixa desimboltura parlamentària de qui aprova una llei menor: amb un Partit Popular entusiasta envers la testicular contundència, un Partit Socialista desaparegut, i una Convergència construint el pont sobre el riu Kwai.

 

I mentrestant el país va al col·lapse. Les receptes es mostren ineficaces, injustes i inútils. La fractura social augmenta, l’atur es dispara, els mecanismes de protecció social s’aprimen fins a esvair-se i es deixa la gent més desfavorida a la seva sort.

 

Però cal reaccionar. En primer lloc cal exigir més control democràtic: no pot ser que un partit, malgrat la seva majoria absoluta, estigui aplicant de manera unilateral i contundent aquests canvis de gran transcendència. Per tant caldria tornar a convocar eleccions o com a mínim fer un referèndum. En segon lloc cal mostrar amb radicalitat el rebuig a les mesures que carreguen en la part més dèbil els costos de les retallades, al carrer i a les institucions, i treure’ns de sobre aquesta por que ens paralitza.  I en tercer lloc cal tenir més clar que mai el model de societat que volem, i defensar-lo!

 

I cal que qui governa tingui clar que al llarg de la història s’ha demostrat que, a vegades, els sectors menys poderosos, si s’organitzen i lluiten, poden ser capaços de fer els impossibles possibles.

Article publicat a "El Butlletí de Sant Just" Juliol de 2012

Fes veure que m’estimes, encara que no sigui veritat

L’amor entre el sistema democràtic i les societats humanes no ha estat precisament un camí de roses. Fins i tot en moments hi ha qui ha pensat pensar que era un amor impossible. El reguitzell d’excuses i impediments és enorme: perquè la societat no és prou noble, perquè la democràcia no és tan bona i guapa com ens pensem, perquè ara no és el moment i les circumstàncies no acompanyen i potser cal esperar a més endavant, i altres subterfugis per posar excepcionalitats al que hauria de ser una norma.

Hem tingut la sort d’enamorar-nos, de fer el nostre amor possible. Però com en moltes parelles, les relacions no són fàcils i cal cuidar-les, treballar dia a dia per fer-ho viable. I darrerament han augmentat la desconfiança i els retrets i sobretot les infidelitats.

Ens trobem ara en un moment en que “els mercats” sembla que dicten les normes i les lleis, els “ajustos pressupostaris” i sobretot qui seran les víctimes de les retallades. Veiem com en nom de l’excepcionalitat s’aprova una llei òmnibus amb la complicitat de la quasi totalitat dels partits del parlament (el nostre grup s’hi va oposar de manera rotunda)  que modifica de forma barroera multitud de lleis amb una opacitat matussera (amor meu, sobretot, diguem-nos sempre la veritat, - es xiuxiuejaven els enamorats durant els primers festeigs-). Observem atònits una reforma “constitucional exprés”, fent petar el consens constitucional del 78. I el Govern de la Generalitat immers en una política de retallades de prestacions socials, que perjudiquen les classes socials més desprotegides mentre es produeixen altres “retallades” en els impostos de les famílies amb més possibilitats de contribuir.

I per més bemolls, veiem com des de la justícia, que se li conferia una suposada tasca de “conciliació familiar” entre societat i sistema democràtic, es dedica a afegir llenya al foc, a limitar acords previs, a reinterpretar situacions en que no hi havia conflicte, a magnificar problemes amb una actitud de “part” que deixa atònit al personal.

Amb aquest panorama és difícil ser optimista, però permeteu-me que segueixi creient en l’amor. Crec que treballar per recuperar les complicitats, els pactes, les il·lusions i sobretot la confiança és més necessari que mai. Si no ho intentem ens quedarem amb un sistema cada cop menys representatiu, més allunyat de la gent i dels seus problemes, i creieu-me que no hi ha res  més trist que els silencis i les tensions de qui comparteix pis i no es parla. Potser ens passarà com amb la tragicòmica lletania d’en Joan Capri: l’amor se’n va, però ella es queda.

No ens ho podem permetre.

Article publicat a "El Butlletí de Sant Just"

El GOVERN DELS MILLORS

El govern dels millors s’ha reunit i ha decidit que no és prioritari impulsar un sistema que permeti una distribució més homogènia de les famílies nouvingudes a les escoles. Enlloc d’això introdueix un nou criteri que dóna més puntuació, als efectes de baremació, a les famílies que siguin ex-alumnes de l’escola. Resultat: més concentració de famílies nouvingudes o amb poc arrelament a les escoles noves i escoles tradicionals copades d’alumnes de famílies “de tota la vida”. Qüestió de prioritats, suposo.

El govern dels millors s’ha reunit i ha decidit rebaixar un 25% aproximadament les despeses de funcionament dels instituts d’educació secundària. L’INS Sant Just acaba de rebre la notícia que en el seu cas serà del 24,2%. Aquestes despeses afecten a partides tan “prescindibles” com neteja, aigua, llum, gas, jardineria, petit manteniment i despeses vàries d’oficina. L’ajuntament no viu precisament períodes d’abundància i bonança econòmica, i prou que hem optat per tenir unes escoles ben mantingudes i en condicions, tot i que això hagi suposat retallar altres partides. Tocarà pagar a les famílies dels centres. Qüestió de prioritats, suposo.

 El govern dels millors s’ha reunit i ha decidit que 90 segons de diferència entre l’entrada de la Diagonal i Molins de Rei són un peatge massa alt per millorar les condicions de l’aire i reduir la quantitat i gravetat d’accidents de trànsit. Qüestió de prioritats, suposo.

El govern dels millors, ha optat per l’eliminació total de l’impost de successions,  i fins i tot el que afectava als trams de renda més alts. Això suposarà un diferencial d’ingressos respecte el 2010 de quasi 600 milions d’euros. En un moment de crisi com aquest potser ens hagués ajudat tenir aquests cèntims a la caixa. Qüestió de prioritats, suposo.

El govern dels millors s’ha reunit i ha decidit retallar les plantilles de la sanitat pública i l’educació, dos pilars fonamentals de l’estat del benestar, que contemplen el seu futur amb incertesa. Mentrestant s’estudia la possibilitat de poder-se deduir de la declaració de renda les aportacions a mútues privades, reduint així els ingressos de la Generalitat. Qüestió de prioritats, suposo.  

I mentrestant els partits que comparteixen amb nosaltres oposició al parlament, llepant-se les ferides, incapaços de plantar cara i de defensar amb dents i ungles un estat del benestar que amb prou feines havíem començat a olorar, encara obsessionats pel resultat de CiU que no els ha permès compartir (amb ells) alguna cadira al govern dels millors. Qüestió de prioritats, suposo.

Article publicat a "El Butlletí de Sant Just " febrer de 2011

Com canvien les coses!

Com canvien les coses! En els darrers mesos hem passat de sentir-nos eterns en un model energètic basat en el petroli i amb una energia nuclear que es presentava com l’alternativa de futur, a constatar que estem entrant en una crisi energètica d’enorme transcendència per la viabilitat de la nostra societat.

Que el petroli és un bé cada cop més escàs és una evidència. El preu dels combustibles fòssils no para de pujar, forçat per la pressió de la demanda de les economies emergents, i ens obliga a anticipar de manera ràpida canvis estructurals que havien estat posposats, endarrerits i fins i tot menystinguts. On és la xarxa de mercaderies ferroviàries que ens permeti ser més eficients? On és l’aposta per un sistema públic de transport que faci viable deixar de banda el transport privat? Qualsevol canvi requerirà un horitzó temporal massa llarg per les urgències sobrevingudes.

Que l’energia nuclear no és ni tan segura ni tan barata com es deia ha resultat ser una altra evidència. Els fets de la central de Fukushima han posat en entredit el miratge nuclear. De la manera més crua i més dura s’ha mostrat al món la debilitat d’aquestes instal·lacions. Quina seguretat ens garanteix un sistema de producció que genera uns residus que projecten la seva toxicitat més enllà de qualsevol capacitat de control social? Quina seguretat es pot garantir a 30 o 40 generacions vista? Fa una setmana un catedràtic de la UPC em confessava que havia estat un defensor de les nuclears i que ara s’havia quedat sense arguments.

La producció d’energies renovables ha estat en els darrers anys una aposta important, malgrat no s’ha estat capaç de projectar polítiques estatals estables de foment de les mateixes. Incidir en la producció energètica renovable és una responsabilitat que les administracions, a tots els nivells, no han de defugir.

Però tenim mala peça al teler si no tenim la capacitat de reduir el nostre consum energètic. Consumir menys vol dir ser més eficients, elaborar tecnologia que pugui treballar amb menys energia, però indefectiblement suposa abordar el tan temut concepte de decreixement. Temut perquè ens fa replantejar la base del model econòmic actual: consumir sense parar per fer viable el teixit econòmic i productiu. Si no volem acabar com un cultiu en una placa de petri, caldrà cercar un nou paradigma on desenvolupar la nostra societat: ho vam fer amb la revolució neolítica, amb la revolució industrial, i ara ens cal cercar noves estratègies.

I aquest camí no ha de deixar de banda la socialització de la producció de l’energia, desconcentrant la producció i la distribució, diversificant les fonts, i per tant desconcentrant el poder. No és fàcil el repte. Haurem de treballar-hi per responsabilitat, i amb urgència.

Article publicat a "El Butlletí de Sant Just" Març del 2012

D'allò urgent i d'allò important

El mandant que tot just ara iniciem ve molt pressionat per l’entorn de crisi que patim. Això fa que tot sembli d’extrema urgència i importància, però és bàsic fer un pas enrere i distingir entre les respostes a la situació a curt termini i aquelles respostes que han de permetre canvis estructurals que, des de la petita escala dels municipis, ajudin a millorar el mig i llarg termini.

No cal dir que les mesures pal·liatives dels efectes de la crisi en els sectors més vulnerables són la urgència. El pacte de govern que els 3 partits de govern vam signar el passat 11 de juny inclou compromisos en aquest sentit, i és bàsicament l’àmbit dels mecanismes de protecció social, i d’aquelles polítiques ocupacionals i formatives que facil.litin trobar una feina en un període curt de temps.

Però la crisi ha posat de manifest aspectes sobre els que només es pot incidir mitjançant polítiques que superin la immediatesa, i això suposa un canvi cultural disruptiu en alguns àmbits.

Per una banda cal pensar en uns ajuntaments austers i que no depenguin excessivament dels ingressos de la construcció. Per això no només cal pactar mesures de contenció de despesa (ICV ha estat determinant en la congelació de les retribucions als càrrecs polítics i eventuals), sinó crear figures reguladores com la creació d’un Fons d’Habitatge de Lloguer, que limiti el volum d’ingressos de la construcció que van a parar a la despesa corrent, al mateix temps que es reserven recursos finalistes per a accions d’habitatge de lloguer.

Per altra banda cal pensar en mesures de producció i estalvi d’energia. En aquest sentit, l’impuls a la producció en energies renovables és una estratègia clara, però també ho són amb claredat les polítiques d’estalvi i eficiència energètica.

Paral·lelament no podem permetre que sectors de la nostra població quedin exclosos d’alguns dels serveis que ofereix el municipi. Treballarem per implantar progressivament un sistema de tarificació social (preus amb bonificacions progressives segons el nivell socioeconòmic de les persones que sol·liciten).

I finalment cal saber donar resposta a l’aprofundiment democràtic que reclama la societat. Exercir la responsabilitat política obrint espais de debat i de participació real, efectiva, concreta i de qualitat, és part del nostre ADN i ho seguirem impulsant.

I aquestes són només algunes de les qüestions que haurem d’abordar durant el mandat. Se’ns gira feina...

Article publicat a "El Butlletí de Sant Just Desvern", Juliol de 2011