diumenge, 4 de novembre de 2012

Fes veure que m’estimes, encara que no sigui veritat


L’amor entre el sistema democràtic i les societats humanes no ha estat precisament un camí de roses. Fins i tot en moments hi ha qui ha pensat pensar que era un amor impossible. El reguitzell d’excuses i impediments és enorme: perquè la societat no és prou noble, perquè la democràcia no és tan bona i guapa com ens pensem, perquè ara no és el moment i les circumstàncies no acompanyen i potser cal esperar a més endavant, i altres subterfugis per posar excepcionalitats al que hauria de ser una norma.

Hem tingut la sort d’enamorar-nos, de fer el nostre amor possible. Però com en moltes parelles, les relacions no són fàcils i cal cuidar-les, treballar dia a dia per fer-ho viable. I darrerament han augmentat la desconfiança i els retrets i sobretot les infidelitats.

Ens trobem ara en un moment en que “els mercats” sembla que dicten les normes i les lleis, els “ajustos pressupostaris” i sobretot qui seran les víctimes de les retallades. Veiem com en nom de l’excepcionalitat s’aprova una llei òmnibus amb la complicitat de la quasi totalitat dels partits del parlament (el nostre grup s’hi va oposar de manera rotunda)  que modifica de forma barroera multitud de lleis amb una opacitat matussera (amor meu, sobretot, diguem-nos sempre la veritat, - es xiuxiuejaven els enamorats durant els primers festeigs-). Observem atònits una reforma “constitucional exprés”, fent petar el consens constitucional del 78. I el Govern de la Generalitat immers en una política de retallades de prestacions socials, que perjudiquen les classes socials més desprotegides mentre es produeixen altres “retallades” en els impostos de les famílies amb més possibilitats de contribuir.

I per més bemolls, veiem com des de la justícia, que se li conferia una suposada tasca de “conciliació familiar” entre societat i sistema democràtic, es dedica a afegir llenya al foc, a limitar acords previs, a reinterpretar situacions en que no hi havia conflicte, a magnificar problemes amb una actitud de “part” que deixa atònit al personal.

Amb aquest panorama és difícil ser optimista, però permeteu-me que segueixi creient en l’amor. Crec que treballar per recuperar les complicitats, els pactes, les il·lusions i sobretot la confiança és més necessari que mai. Si no ho intentem ens quedarem amb un sistema cada cop menys representatiu, més allunyat de la gent i dels seus problemes, i creieu-me que no hi ha res  més trist que els silencis i les tensions de qui comparteix pis i no es parla. Potser ens passarà com amb la tragicòmica lletania d’en Joan Capri: l’amor se’n va, però ella es queda.

No ens ho podem permetre.
Article publicat a "El Butlletí de Sant Just"