Com canvien les coses!

Com canvien les coses! En els darrers mesos hem passat de sentir-nos eterns en un model energètic basat en el petroli i amb una energia nuclear que es presentava com l’alternativa de futur, a constatar que estem entrant en una crisi energètica d’enorme transcendència per la viabilitat de la nostra societat.

Que el petroli és un bé cada cop més escàs és una evidència. El preu dels combustibles fòssils no para de pujar, forçat per la pressió de la demanda de les economies emergents, i ens obliga a anticipar de manera ràpida canvis estructurals que havien estat posposats, endarrerits i fins i tot menystinguts. On és la xarxa de mercaderies ferroviàries que ens permeti ser més eficients? On és l’aposta per un sistema públic de transport que faci viable deixar de banda el transport privat? Qualsevol canvi requerirà un horitzó temporal massa llarg per les urgències sobrevingudes.

Que l’energia nuclear no és ni tan segura ni tan barata com es deia ha resultat ser una altra evidència. Els fets de la central de Fukushima han posat en entredit el miratge nuclear. De la manera més crua i més dura s’ha mostrat al món la debilitat d’aquestes instal·lacions. Quina seguretat ens garanteix un sistema de producció que genera uns residus que projecten la seva toxicitat més enllà de qualsevol capacitat de control social? Quina seguretat es pot garantir a 30 o 40 generacions vista? Fa una setmana un catedràtic de la UPC em confessava que havia estat un defensor de les nuclears i que ara s’havia quedat sense arguments.

La producció d’energies renovables ha estat en els darrers anys una aposta important, malgrat no s’ha estat capaç de projectar polítiques estatals estables de foment de les mateixes. Incidir en la producció energètica renovable és una responsabilitat que les administracions, a tots els nivells, no han de defugir.

Però tenim mala peça al teler si no tenim la capacitat de reduir el nostre consum energètic. Consumir menys vol dir ser més eficients, elaborar tecnologia que pugui treballar amb menys energia, però indefectiblement suposa abordar el tan temut concepte de decreixement. Temut perquè ens fa replantejar la base del model econòmic actual: consumir sense parar per fer viable el teixit econòmic i productiu. Si no volem acabar com un cultiu en una placa de petri, caldrà cercar un nou paradigma on desenvolupar la nostra societat: ho vam fer amb la revolució neolítica, amb la revolució industrial, i ara ens cal cercar noves estratègies.

I aquest camí no ha de deixar de banda la socialització de la producció de l’energia, desconcentrant la producció i la distribució, diversificant les fonts, i per tant desconcentrant el poder. No és fàcil el repte. Haurem de treballar-hi per responsabilitat, i amb urgència.

Article publicat a "El Butlletí de Sant Just" Març del 2012