La manifestació
de l’11 de setembre ha estat sens dubte una de les més multitudinàries (si no
la més) que han vist els carrers de Barcelona. L’èxit d’aquesta manifestació
sota una reclamació clara i diàfanament independentista, i les seves
conseqüències i derivades, cal que siguin analitzades de manera serena.
La generalització
de federalistes primer, i d’independentistes després, acompanyats per la poca
transcendència dels plantejaments purament autonomistes o regionalistes (amb prou
feines defensats per un Partit Popular a Catalunya que en privat també es deixa
sentir reconeixent que certa asimetria respondria millor a la realitat del
país), no fa més que posar de relleu que alguna cosa no funciona, que alguna
cosa grinyola en la configuració territorial de l’actual Estat Espanyol.
El pacte
constitucional, que en el seu moment va tenir la gens despreciable virtut
d’encalmar la remor de sabres i contribuïr a la construcció d’una democràcia
sobre uns pilars sociològicament empapats de franquisme, va emplaçar tàcitament
les parts a un “anar fent” a un “progressiu encaix”. El que passa és que
cadascuna de les parts persegueix objectius oposats, i el projecte de nació
espanyola sembla en essència incompatible amb la visió que bona part de la
ciutadania catalana té dels propis horitzons nacionals i d’autogovern.
El dia 11 es va
posar sobre la taula obrir el camí cap a la independència. Però no podem ara sustentar
una decisió tan transcendental en una manifestació. És imprescindible que aquesta
reivindicació passi per la balança i quan abans millor: cal votar i que la
ciutadania decideixi de manera lliure i democràtica. Cal que, en definitiva, el
poble exerceixi el seu inalienable dret a l’autodeterminació. I cal que, amb
urgència, es trobin les vies per convocar un referèndum on la ciutadania sigui
preguntada explícitament sobre això.
Calen grans dosis de generositat, d’humilitat i d’alçada
política. I sobretot d’honestedat, per no amagar problemes durs i reals, sota les banderes respectives. Qui es pensi que amb una Catalunya
independent estaria tot solucionat, és que no ha entès res.
Perquè en
definitiva es tracta de treballar dia a dia per fer de casa nostra un lloc
millor, on tothom tingui la possibilitat de fer un projecte de vida amb equitat
i dignitat. Es tracta de ser responsables i corresponsables dels nostres
destins i horitzons. Es tracta d’exercir la nostra sobirania davant l’estat
espanyol, però també davant dels mercats i les polítiques que s’orienten a
perpetuar i accentuar unes relacions de poder basades en els privilegis d’uns
pocs.
The democracy,
stupid! Is the democracy!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada