Marrecs: un model educatiu de qualitat inqüestionable

Sense voler entrar en debats epistolars amb els companys de CiU, cal dir que al seu article de partit a l’anterior Butlletí és un aiguabarreig on conflueixen (voluntàriament o no), ignorància, prepotència,  i m’atreviria a suggerir que també un punt de mala fe.

Ignorància en primer lloc perquè són profunds desconeixedors del projecte de Marrecs, i ho són per voluntat pròpia. No recordo cap visita seva al centre (excepte quan es va inaugurar l’ampliació al 2007), cap entrevista amb la direcció, cap pregunta al Consell Escolar Municipal en relació al projecte. Només recordo un interès en relació als comptes, els quals els vaig facilitar de manera exhaustiva. Tan exhaustiva que no han aconseguit destriar el gra de la palla i imputen com a cost partides que no corresponen a l’activitat pròpia del servei que analitzen, i tot plegat per no preguntar. I amb la imprudència que a voltes acompanya la ignorància intervenen dubtant que el model educatiu de Marrecs suposi, de fet, cap avantatge en relació al desenvolupament maduratiu de l’infant i una referència per les famílies.

Prepotència manifesta quan parlen de bona gestió. El model que el mateix govern de CiU va desenvolupar per les escoles bressol de la Generalitat, és superior en costos, menor en prestacions i no el recordo a cap rànking de qualitat. Sí que hi és Marrecs, posat com a referència  pel mateix Departament d’Ensenyament. No és just demanar equiparar Marrecs en costos a les escoles privades, quan aquestes darreres es veuen obligades a pagar uns salaris molt baixos per poder subsistir. I millor no parlar de la proposta d’establir la política de xecs populista que tan estèrils resultats ha portat a les polítiques socials d’aquest país.

I un punt de mala fe per publicar el seu article en ple procés de preinscripcions i matriculacions, un dels moments més delicats per la continuitat i viabilitat del projecte de qualsevol escola. Malgrat això, any rera any, les famílies de Sant Just dipositen la seva confiança a Marrecs, com així ho demostren els alts índex de preinscripció.

Des de la nostra presència als diferents governs municipals hem impulsat el projecte de l’actual escola bressol, n’hem millorat la qualitat i hem aplicat millores en la gestió els darrers anys que han suposat un important estalvi que ha permès resistir la retirada de la Generalitat de les beques 0-3 i la reducció en el sosteniment de l’escola, sempre amb la complicitat de l’equip de Marrecs.

Mentre estiguem al govern el projecte continuarà, treballant per millorar-ne l’eficiència. No sé què passarà quan algun dia els companys de CiU ostentin aquesta responsabilitat de govern, però m'agradaria que l'efecte no fos com encarregar a la guineu que tingui cura de les gallines..

Lluís Monfort Peligero

Regidor d'Educació, Infància i Joventut.

Regidor President de l'Àrea de Serveis a la Persona

El Repte

Es fa difícil escriure un article el 26 de novembre que no parli del resultat dels partits polítics a les eleccions, però sense risc no hi ha circ. M’agradaria apuntar alguns aspectes que he trobat rellevants durant tot aquest procés electoral i que poden ser clau en el context polític, econòmic i social dels propers anys.

La societat catalana és una societat plural, amb sensibilitats diverses. S’equivoca qui categoritza des de la parcialitat, interpretant voluntats, anhels i desitjos. La Catalunya de les hegemonies deixa pas a una Catalunya dels consensos.

Després d’uns anys en que la situació de la caixa (no va amb segones) ha marcat la política, potser que la política marqui la situació de la caixa. Potser que deixem de parlar de “polítiques d’austeritat” i comencem dir les coses pel seu nom: “polítiques extractives”, on el transvàs del flux de capitals fuig de les classes treballadores per tapar el forat de l’economia financera. I per avançar hem d’abordar aquesta qüestió. I això significa posar sobre el taulell de la botiga, com faria el meu avi, el que es té a la caixa, el que es deu i en concepte de què i a qui, perquè i fins quan. És tot el deute legítim? És tot el deute a retornar prioritari i urgent? Hem d’anar llescant l’economia productiva i l’estat del benestar fins que ens quedi un os rossegat i pelat?

La insensibilitat social que el govern de Catalunya ha demostrat fins ara és paradigmàtica d’un model de societat que fractura els catalans i les catalanes entre ens que tenen recursos i capacitat de tirar endavant amb els seus propis mitjans i els que no. Una ciutadania de primera i una de segona no és pel que hem estat lluitant, per tant abans que res cal assegurar i prioritzar aquells aspectes clau que generen cohesió social i ciutadania.

És absolutament imprescindible que el poble de Catalunya decideixi el seu camí. La convocatòria d’un referèndum és el camí que bona part de la ciutadania vol per esclarir el seu encaix amb l’estat espanyol. Aquesta no és una qüestió menor i no admet pròrrogues. No és un camí vinculat al resultat electoral d’una força política, és un compromís parlamentari que cal tirar endavant durant aquesta legislatura.

El forat en el que hem caigut no és de fabricació casolana. Ens agradi o no estem immersos en una dinàmica mundial que ens està afectant de ple, i les respostes hauran de tenir també una escala supra-nacional i , em temo, que hauran de ser contundents, algunes traumàtiques, i perllongades en el temps......

El repte que ha d’afrontar el nou parlament i el govern és dels més difícils de la nostra història recent. I que ningú es pensi que ho podrà fer sol. El bloc de partits d’esquerres és ara més gran que abans i cal tenir una acció coordinada per fer front a les receptes conservadores per sortir de la crisi i per avançar cap al dret a l’autodeterminació.

Lluís Monfort Peligero
Regidor d'Educació, Infància i Joventut.
Regidor President de l'Àrea de Serveis a la Persona


Publicat a "El Butlletí de Sant Just"
Desembre 2012-Gener 2013

Mo Malone (and friends)

Tots els que m'heu sentit explicar batalletes de Sheffield m'haureu sentit parlar d'en Maurice "Mo" Malone, un paio que cantava música irlandesa en un pub. De fet és probable que els que em conegueu ho hagueu sentit, doncs sempre tinc una malatissa tendència a repetir-me (cada cop amb una versió més deformada de la realitat).

L'Star and Garter i el Dog & Partridge eren dos dels pubs on tocava i dos dels molts pubs que vam convertir una mica en casa nostra durant aquell 1996. Guinness en mà el recordo amb el seu amic Walter que tocava una mena de bandúrria vella i desafinada, que era cec i a qui acompanyava freqüentment al lavabo a causa de la quantitat ingent de cervesa que arribaven a consumir. Amb la seva guitarra ens animava la festa amb cançons de pub, que començaven divertides i mogudes fins anar entristint-se a mesura que l'alcohol ens unia a tots espiritualment. En aquesta tristor entre natural i folklòrica era on en Mo es desenvolupava millor. Tothom esperava que després de l'inici del concert amb cançons mogudetes com "Belle of Belfast City" o "Wild Rover", arribés el moment trist i pastós de "Dirty Old Town" o "Take me Home".

Mo era un fracassat de gran talent, un músic alcohòlic de caminar dubitatiu que no tenia cap problema en aixecar la veu i fer callar el pub perquè el seu amic Walter pogués deixar a l'aire el seu solo de bandúrria, amb unes notes que amb prou feines feien reconeixible la canço. A en Mo li agradava seure a beure amb tothom, i ens feiem amics durant una estona, de fet ens tornavem a fer amics de nou cada vegada que ens veiem, doncs el més probable és que no recordés que ens havíem conegut.

Ahir tafanejant pel web vaig saber que havia mort fa un any. No puc dir que em sorprengués, doncs un home així tempta la sort i la seva salut a cada concert al pub, però sí que em va sorprendre la sensació que vaig tenir. Em va afectar molt. Em va saber molt greu per ell, però egoistament també per mí. La imatge de Sheffield es difumina mica en mica i el passat es va morint, la qual cosa m'obliga a acceptar que aquell Sheffield que vaig conèixer només existeix a la meva ment, i que mai tornarà. Potser hi tornaré, malgrat sigui per constatar que per mi Sheffield era un lloc i una circumstància, i aquella cis¡rcumstància ja ha passat....

INDIGNEM-NOS!

Fa uns dies, i per no ser menys, vaig anar a la llibreria del carrer Creu a comprar-me el llibre d’Stéphane Hessel “Indigneu-vos!: un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica”. He de confessar que vaig iniciar la seva lectura amb dues sensacions contraposades: la distància escèptica cap als best-sellers mediàtics i l’entusiasme de qui vol sentir de mans d’una persona sàvia tot allò que se li passa pel cap i que un no acaba de donar-li forma concreta.

Hessel, nascut el 1917 (94 anys) viu dos moments que el marquen profundament: per una banda la seva participació en el moviment de resistència francès durant la segona guerra mundial i per altra la seva condició de membre de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Des de la seva posició privilegiada ens demana vetllar perquè la nostra societat “continuï essent una societat de la que ens sentim orgullosos: no aquesta societat dels sense papers, de les expulsions, de les sospites contra els immigrants; no aquesta societat en què es replantegen les jubilacions, el dret a la Seguretat Social, (...) on els mitjans de comunicació estan en mans de gent poderosa”.

L’autor nonagenari ens insta a no caure en la indiferència, per no perdre la capacitat d’indignar-se i el compromís que se’n deriva. Ens assenyala reptes clars que hem d’abordar com a societat: la creixent diferència entre rics i pobres, la situació dels drets humans i l’estat del planeta. Però perquè insisteix en el fet de no abaixar la guàrdia, en no perdre en aquesta capacitat d’indignar-se? Hessel va viure en la seva pròpia pell la claudicació de molts i moltes compatriotes seus davant el feixisme, i identifica la por a la pèrdua d’estatus social i econòmic com a principal causa. I ara observa amb preocupació actituds similars: ciutadania que accepta l’inacceptable com a mal menor.

Faig cas a Hessel i miro al meu voltant cercant motius per renovar la meva capacitat d’indignació. Déu n’hi do els motius que hi trobo, però m’agradaria destacar-ne un: veig un partit polític que és capaç de fomentar la por a l’estranger, l’odi cap a les persones migrades que conviuen amb nosaltres, la por a perdre la feina ressaltant l’increment de l’atur a Sant Just ( en la línia del global de l’Estat). Veig un partit que no té miraments en mentir de manera deliberada sobre la situació de les finances municipals, un partit que sembra la sospita de corrupció a tota la gent que es dedica a la política, un partit que utilitza la seguretat per sotmetre els febles, un partit que perverteix la democràcia apropiant-se dels seus mecanismes. Veig un partit que ha optat per una via ben poc democràtica.

I renovo la meva capacitat d’indignació, i us demano que no caigueu en mans de la por i la indiferència, doncs només als peixos morts se’ls enduu el corrent....


Article publicat a El butlletí, abril de 2011

The democracy, stupid!

La manifestació de l’11 de setembre ha estat sens dubte una de les més multitudinàries (si no la més) que han vist els carrers de Barcelona. L’èxit d’aquesta manifestació sota una reclamació clara i diàfanament independentista, i les seves conseqüències i derivades, cal que siguin analitzades de manera serena.

La generalització de federalistes primer, i d’independentistes després, acompanyats per la poca transcendència dels plantejaments purament autonomistes o regionalistes (amb prou feines defensats per un Partit Popular a Catalunya que en privat també es deixa sentir reconeixent que certa asimetria respondria millor a la realitat del país), no fa més que posar de relleu que alguna cosa no funciona, que alguna cosa grinyola en la configuració territorial de l’actual Estat Espanyol.

El pacte constitucional, que en el seu moment va tenir la gens despreciable virtut d’encalmar la remor de sabres i contribuïr a la construcció d’una democràcia sobre uns pilars sociològicament empapats de franquisme, va emplaçar tàcitament les parts a un “anar fent” a un “progressiu encaix”. El que passa és que cadascuna de les parts persegueix objectius oposats, i el projecte de nació espanyola sembla en essència incompatible amb la visió que bona part de la ciutadania catalana té dels propis horitzons nacionals i d’autogovern.

El dia 11 es va posar sobre la taula obrir el camí cap a la independència. Però no podem ara sustentar una decisió tan transcendental en una manifestació. És imprescindible que aquesta reivindicació passi per la balança i quan abans millor: cal votar i que la ciutadania decideixi de manera lliure i democràtica. Cal que, en definitiva, el poble exerceixi el seu inalienable dret a l’autodeterminació. I cal que, amb urgència, es trobin les vies per convocar un referèndum on la ciutadania sigui preguntada explícitament sobre això.

Calen grans dosis de generositat, d’humilitat i d’alçada política. I sobretot d’honestedat, per no amagar problemes durs i reals,  sota les banderes respectives. Qui es pensi que amb una Catalunya independent estaria tot solucionat, és que no ha entès res.

Perquè en definitiva es tracta de treballar dia a dia per fer de casa nostra un lloc millor, on tothom tingui la possibilitat de fer un projecte de vida amb equitat i dignitat. Es tracta de ser responsables i corresponsables dels nostres destins i horitzons. Es tracta d’exercir la nostra sobirania davant l’estat espanyol, però també davant dels mercats i les polítiques que s’orienten a perpetuar i accentuar unes relacions de poder basades en els privilegis d’uns pocs.

The democracy, stupid! Is the democracy!

 

Article publicat a "El Butlletí de Sant Just", setembre de 2012

Notes desordenades i pertorbadores més enllà de la crisi

El twittaire santjustenc Arnau Cunties piulava l’altre dia un enllaç a una conferència pronunciada per l’historiador Josep Fontana. Clarivident i rigorós, analitzava alguns aspectes clau que defineixen la situació que estem patint. Us recomano una llegida del que ara maldestrament intentaré convertir notes desordenades  a l’espai de l’article de partit. Podeu trobar el document seguint l’enllaç http://www.comfia.net/catalunya/pag1/

 

Idea 1: La millora de les condicions de vida dels darrers anys no és conseqüència d’una tendència a la millora interna de les societats, sinó el fruit de les concessions de les classes poderoses per la por a perdre la seva hegemonia o el seu estatus. “la por a la revolució”, com anomena Fontana.

 

Idea 2: En quant el període de creixement econòmic s’acaba, es trenca l’equilibri i s’inicia una ofensiva del poder per assegurar el seu estatus. Va passar amb la crisi del petroli dels 70 i està passant ara. Assistim a un procés gradual per preparar el terreny en aquest sentit: lliure comerç, deslocalitzacions industrials, salaris més baixos ...

 

Idea 3: La “gran divergència”  és un fenòmen consistent en un enriquiment progressiu de l’1% de la població i l’empobriment conseqüent de la resta. I això no és una conseqüència del funcionament dels mercats sinó una acció deliberada i planificada.

 

Idea 4: La “gran divergència” s’executa des de l’organització i coordinació dels organismes internacionals, des del control ideològic del camí únic i inevitable, des del desprestigi de la política i els sindicats, així com de qualsevol acció ciutadana més o menys coordinada.

 

Idea 5: Les retallades, l’aprimament de l’estat del benestar, la depressió econòmica, el tancament de petites i mitjanes empreses, les pèrdues de drets socials i laborals, estan en aquest pla involutiu per desempoderar les classes mitjanes i treballadores. Es carrega el pes sobre el deute dels estats quan aquests no estan sobreendeutats, assumint nivells d’atur socialment inassumibles (23% a l’estat espanyol).

 

Idea 6: Resistir com a primera acció. Lluitar per salvar els llocs de treball, el nivell de vida i les cobertures socials de les que ens hem dotat. Lluitar perquè els i les nostres joves tinguin un futur digne i no es converteixin en una generació amb les seves espectatives frustrades. Lluitar per fer de contrapes a unes polítiques d’austeritat sobrepassada que agreugen més la situació.

 

Idea 7: L’esquerra ha de saber trobar el camí per donar coherència a aquestes accions, trobar noves formes de lluita, i fer entendre que aquí ningú regala res.

 

I com sempre: lluitar o surar com peixos morts en un corrent d’aigua.   

Article Publicat a "El Butlletí de Sant Just" , març de 2012

IMPOSSIBLES POSSIBLES

Doncs això. Sembla que les grans transformacions, els canvis radicals i les decisions més agosarades són patrimoni dels sectors més poderosos de la nostra societat. Amb el mal menor com a pastanaga i la “doctrina de xoc” com a vareta, anem caminant cap a l’estable, retornant a un ordre que es va escapar al masover però ara que l’amo ha tornat, redreça amb mà ferma.

 

Tot allò que ens hagués semblat impossible de canviar ha estat fet amb una velocitat espasmòdica. Tot allò que suposadament garantia l’equitat i la cohesió social ha estat ventilat en quatre dies. Tot allò que és fruit del pòsit d’una lluita continua per la millora de les condicions de vida de les persones, està desapareixent.

 

I tot plegat amb la mateixa desimboltura parlamentària de qui aprova una llei menor: amb un Partit Popular entusiasta envers la testicular contundència, un Partit Socialista desaparegut, i una Convergència construint el pont sobre el riu Kwai.

 

I mentrestant el país va al col·lapse. Les receptes es mostren ineficaces, injustes i inútils. La fractura social augmenta, l’atur es dispara, els mecanismes de protecció social s’aprimen fins a esvair-se i es deixa la gent més desfavorida a la seva sort.

 

Però cal reaccionar. En primer lloc cal exigir més control democràtic: no pot ser que un partit, malgrat la seva majoria absoluta, estigui aplicant de manera unilateral i contundent aquests canvis de gran transcendència. Per tant caldria tornar a convocar eleccions o com a mínim fer un referèndum. En segon lloc cal mostrar amb radicalitat el rebuig a les mesures que carreguen en la part més dèbil els costos de les retallades, al carrer i a les institucions, i treure’ns de sobre aquesta por que ens paralitza.  I en tercer lloc cal tenir més clar que mai el model de societat que volem, i defensar-lo!

 

I cal que qui governa tingui clar que al llarg de la història s’ha demostrat que, a vegades, els sectors menys poderosos, si s’organitzen i lluiten, poden ser capaços de fer els impossibles possibles.

Article publicat a "El Butlletí de Sant Just" Juliol de 2012