diumenge, 12 d’octubre de 2014

Joc de trons

Hi havia una vegada un príncep de mirada agradable i atenta, educat en les millors universitats, pujat entre els valors de la prudència i el saber estar, al que anomenarem, per exemple, Feliphorn. El seu pare, Joancarl, va accedir al tron de la mà de Bahamond, una mena de mag malèfic que va tenir sotmesos els pobles de la terra mitjana durant quasi 40 anys. Joancarl, va ser incapaç de col.laborar en l’expulsió del mag, tot i que un cop mort aquest va ser prou hàbil per assumir el tron a través de pactes secrets que algunes llegendes ara conten. No va ser un camí fàcil per Joancarl, doncs els grups que havien ostentat el poder fins llavors el veien tou i incapaç de mantenir allò pel qual el mag Bahamond havia imperat durant decennis. Però la dinastia de Borbondriel, al qual ell pertanyia, portava a la sang el valor de la permanència i la perpetuïtat al tron, i pactant amb les forces que havien de marcar el futur de la Terra Mitjana, va aconseguir establir un regnat de 40 anys i un compromís de continuïtat del seu llinatge.
El poble de la Terra Mitjana, esporuguit per les amenaces de tam-tams llunyans que amenaçaven el retorn dels exèrcits del mag, va accedir a la coronació del rei. Molts d’ells a contracor,  alguns amb gran entusiasme, però en general convençuts que era el que tocava. De fet fins i tot els ancians i els trobadors, que en petits grups a la vora del foc explicaven rondalles i llegendes d’un període antic sense rei ni mag, on el poble es governava des d’ell i per a ell, van acabar callant i acceptant la dinastia dels Borbondriel.
Un cop el seu pare es veié prou dèbil com per continuar treballant en el que més l’havia ocupat i preocupat els darrers anys, que era la continuïtat dinàstica, i va ser quan abdicà i Feliphorn va optar al tron.
Els vells trobadors i les generacions educades durant el període de pau ja havien perdut la por. La mà blanca i allargada del mag Bahamond ja no atemoria els caps del poble. Hi havia una esperança de tornar als vells períodes de govern popular, els temps de la República. Les places es van omplir de cants de trobadors de l’esperança. Però el fort encanteri que Joancarl havia fet sobre antics trobadors de “fondes arrels republicanes” encara perdurava i es van aliniar al costat de la dinastia de Borbondriel.
Feliphorn va ser rei, va aconseguir sortir-ne indemne de qui el qüestionava. Però Feliphorn sabia que ja no li servien ni la màgia ni la por. Que el seu regnat havia nascut malalt, que les seves formes amables no li servien per fer callar aquells que cada cop més es preguntaven si en el món de la llum i la raó hi caben les ombres reials i dinàstiques, les pors i les amenaces del caos i el desgovern.