dimecres, 2 d’abril del 2014

Reflexions sobre els pecats i les virtuts de la situació municipal

El reguitzell d’articles que aquests dies afloren en els entorns municipals i municipalistes sobre la llei de sostenibilitat i racionalització de l’administració local (LRSAL) és enorme. S’aborda la qüestió des de multiplicitat d’àmbits: el de la gestió, el de l’atenció a la ciutadania, el polític i democràtic, i molts altres que ja us anireu trobant si us interessa el tema.

I aquí vaig jo: interessa el tema? Aquests darrers dies he trobat un profund desconeixement sobre l’amenaça que suposa aquesta llei pels ajuntaments, per la política municipal i per la participació democràtica de la ciutadania. Suposo que quan un està immers, com és el meu cas, en aquest món fa un esforç per estar el dia de l’evolució en l’aplicació d’aquesta llei, i constantment està pensant en formes i maneres de continuar garantint aquells aspectes de la política i la gestió municipal que creu imprescindibles interpretant els interessos de la ciutadania. I això ens pot portar a pensar, exageradament, que això és un tema de gran preocupació per tothom. Res més lluny de la realitat.

Igualment erroni seria considerar que només una elit (en la que generalment l’emissor d’aquest tipus de pensaments s’hi troba, clar) és conscient de la problemàtica i que la resta de mortals “passa” literalment del tema. Jo crec que l’explicació és molt més complexa.

En primer lloc trobem una apagada informativa, en la que és difícil trobar notícies acurades sobre aquesta llei. Hi contribueix el fet que és una llei que ofereix àmplies zones d’ombra i sorpreses diàries en el seu desplegament, on les institucions afectades es fan l’orni, sordegen, o simplement apliquen la vella actitud de fer-se el tonto.

En segon lloc hi contribueix l’actitud dels governs municipals dels darrers 15-20 anys tendent a desmobilitzar políticament la ciutadania, que ha fet que els ajuntaments es vegin com a prestadors de serveis més que no pas instruments de participació democràtica. No és estrany que la ciutadania no percebi aquesta llei com una pèrdua.

En tercer lloc cal admetre que la construcció de les administracions públiques ha atorgat als ajuntaments unes competències, en general, de pa sucat amb oli. Pujats en el carro de les competències complementàries hem anat construint interessants castells de cartes que s’han demostrat de gran feblesa a la primera ventada.

Total: si en sortim d’aquesta ja podem anar pensant en una transmetre informació clara i precisa, en una repolitització dels ajuntaments i en anar dotant el món municipal d’unes competències clares i reconeixibles.